L'escola o la vida?

Mai abans, com a mínim nosaltres, havíem hagut de triar entre l'escola o la vida.
 
L'OMS alerta del risc d'obrir escoles amb la pandèmia descontrolada. L'ONU avisa d'una (una altra) catàstrofe generacional si no s'obren.

L'Elena Ferro (@ladematesefg) acota el dilema directament i clarament:

A una setmana de començar setembre i d’encetar l'habitual any nou educatiu, aquest és, amb diferència, el més incert i el que fa més visible la infradotació i desequilibri dels béns més preuats: la salut, l'educació i el treball. No deixa de ser curiós que la nostra existència transcorri a través d'aquestes tres potes i que, tan vinculades com estan, ens sigui tan complex prioritzar-ne qualsevol i menystenir les altres.

Qualsevol desequilibri ens fa caure del tamboret i aquest és el poder que aprofiten la política i l'economia per sotmetre'ns des de la por de la pèrdua, en el seu més ampli significat.

​A mi em ve aquesta imatge:

* Imatge d'autoria desconeguda

Paradoxalment, en realitat, la capacitat d'aturar-ho tot és nostra, del poble. D'aturar, canviar de rumb i engegar de nou en un sistema capaç de prioritzar la VIDA de totes, sense excepcions.

La por produeix diferents tipus de resposta i fa que ens aturem, quedem sovint immobilitzades, que fugim corrents sense mirar enrere o que lluitem. Admetem que tenim pors, cadascuna les nostres, moltes compartides, segur. Escoltem-nos, organitzem-nos i sumem-nos.

La tornada a l'escola no té a veure amb la conciliació del món adult, deixem de mirar-nos el melic! Elles i ells són present i futur, nosaltres tenim el deure de fer-ho possible. De posar les condicions (o forçar-les).

La tornada a l'escola va d'oportunitats, de creixement i desenvolupament personal dels nostres infants i joves. Va de la societat que volem i que tenim el deure de construir plegades. Possibilitar l'obertura dels espais educatius amb seguretat parla de facilitar la construcció de dignitat humana, la dels 7 milions i mig de futurs que la Generalitat ens recorda en els seus anuncis, però som presents!

La por no desapareixerà i cal escoltar-la i posar-li nom per poder gestionar-la. Cal escoltar la infància. Cal escoltar la joventut. I acompanyar-les. Cal escoltar les persones grans, sanitàries, educadores, científiques, a tothom amb excepció d'aquelles que, aprofitant la nostra vulnerabilitat, pretenen treure'n rendiment polític i/o econòmic sense ètica ni moral.

Viure és un risc, però deixar que d’altres decideixin per nosaltres, amb els seus interessos i criteris, és un perill que mai hauríem d'acceptar, menys en plena pandèmia. És això el que volem transmetre a les generacions que pugen?

Fa anys, molts, massa, que el sistema públic viu en permanent infradotació. Un sistema que teòricament decidim (i sostenim) entre totes, però que fa anys que una part important de la societat vivim com un pes i no pas des del compromís social.

La salut, l'educació i, en definitiva, la vida, són qüestions públiques que exigeixen corresponsabilitat i compromís actiu i permanent de totes. Sostenir-les, potenciar-les, cuidar-les diu molt del que som. Ho diu tot.
​
​A l'escola pública se l'ha maltractada durant molts anys i ara n’estem recollint les conseqüències. Mai ha estat una prioritat, només una eina electoral més, tant és des de quin color polític ho llegim.

MAI:

Edificis amb poc o cap manteniment. Manca d'espais, de patis i de verd, de llum, de ventilació. Llocs amb unes condicions que en qualsevol altre àmbit laboral es consideren inacceptables però que assumim com a vàlids per a l'aprenentatge dels nostres infants i joves.
​
Manca constant de professionals i especialistes, precarietat laboral. Un sistema més que qüestionable per accedir a la funció pública. Direccions que ho són perquè ningú altre les vol. Una manca d'avaluació que fa possible l'ingrés i perpetuació de docents que ningú hauria de patir. Claustres (i docents) nocius (i fins i tot algun sindicat que ho sustenta) posant per davant l'interès particular i oblidant que els docents som un servei públic i que per desenvolupar la nostra funció educadora cal posar en valor la formació, capacitació i experiència de cadascú de nosaltres. I també supervivents, i cal reconèixer-les, que es desviuen, contra sistema, per fer possible una educació pública de qualitat.
​
Un sistema reactiu i precari que sempre pateix per manca de previsió. Equips inestables que tiren endavant projectes de transformació educativa a costa de vocació i inversions personals (formatives, horàries i materials). Interines que coneixen el seu destí el mateix dia que comencen i que, any rere any, són acomiadades a l'estiu per tornar a reincorporar-se, en el millor dels casos, al setembre. Manca de professionals dins dels equips educatius multidiciplinars (de debò) que puguin acompanyar, detectar i derivar (perquè les cues també són llargues) tant infants, joves i famílies amb necessitats específiques com el gruix de la població.

Equips educatius del temps de migdia o extraescolars malpagats, menystinguts i sovint amb necessitats importants de formació a qui ningú veu ni reconeix la imprescindible tasca social i educadora que fan!
 
AMPA's i AFA's que sostenen inversions que hauria de fer l'administració. Que reivindiquen allò que hauria de ser i no és mai fins que la comunitat molesta els polítics de torn en precampanya electoral. Això si és que l'escola té les famílies a prop, voluntarioses i actives... perquè els projectes comunitaris sumen, es sostenen i creixen amb molta més força.

PROU:

Prou cops de volant i improvisacions. Han tingut molts mesos (sí, els de més amunt, els que surten a la televisió amb mascareta i guardant les distàncies o fan escoles d'estiu a l'aire lliure). Des de baix, des de la mal anomenada “trinxera” (perquè no ho hauria de ser), la sensació és que l'autonomia de centres s'ha utilitzat per defugir responsabilitats i pressionar encara més els equips directius i de retruc els equips educatius.
 
Calen inversions clares i decidides. JA: de personal (docent, sanitari, educatiu, psicològic, neteja i un llarg etcètera), d'adequació d'espais (dels que tenim, dels que cal ampliar i dels comunitaris que cal adequar), de formació (específica donada la situació actual). Ens necessitem totes. No hi ha bàndols possibles. Totes volem escoles obertes, i totes volem preservar la salut i facilitar espais de socialització i aprenentatge. Equips educatius, famílies i empreses (per exemple, facilitant la conciliació familiar), totes hem d'anar a una. Cal sentit de comunitat.

​L'escola o la vida? Si realment ho volem tot, només hi ha una resposta: lluitar-ho juntes i ha de ser ara.

#AixíNoTornem #TornadaSegura #EscolesObertes #EducacióPerATothom #LEscolaOLaVida