​La pedagoga Noemí Royes posa l'èmfasi en la connexió entre l'escola i el seu entorn com un dels principals reptes immediats en educació, que assegura que és 'cosa de tota la societat'. En una entrevista al magazín 'Connectats' de la Xarxa, la també directora pedagògica de la plataforma Edbuilding ha comentat les darreres tendències educatives i també ha reivindicat més inversió en educació per part dels governs i 'donar veu' a experts i mestres que viuen el dia a dia.

Afirmes que una nova realitat educativa i social només és possible si treballem en equip. Qui ha de formar part d'aquest equip?
Tots, tota la societat, si no això no funciona. L'educació no només és a les escoles, és a les famílies, a casa, al carrer i entre tots. Si totes les institucions, persones i ciutadans no mirem cap a la mateixa banda, serà molt complicat. 

Cal preguntar-se si tots estem en sintonia.
És complicat. Cadascú té la seva mirada, però per això és tan important treballar des de ben petits l'esperit crític, el respecte per l'altre, l'educació emocional. Moltes vegades ens entossudim en ficar en calçador el currículum i potser hauríem d'ocupar-nos molt més encara del creixement i el desenvolupament personal. 

Pel que fa a la classe política, als governants, potser dóna la sensació que són els que estan menys en sintonia. 
Jo començaria dient que la classe política el que ha de fer és escoltar els experts en educació i els mestres que estan 'en trinxeres' i donar veu a la gent que viu el dia a dia, que detecta necessitats i té propostes de millora. Sembla que comença a haver-hi iniciatives col·laboratives perquè passi això, però s'ha de donar amb molta més força. 

I aquest any per on van les tendències educatives?
Cada any sembla que sonen campanes noves. Ara sembla que hem de treballar per projectes, aprenentatge servei, neuroeducació... Cada any hi ha paraules de moda que sembla que ens hi haguem de llençar de cap. Jo sóc partidària que cada centre valori el seu projecte i què li convé i què no i que partim d'evidències, que ens plantegem per què, com i quan ho fem, no simplement perquè l'escola del costat ho fa o perquè últimament s'està oferint això. 

Com funciona la neuroeducació?
Es basa a aprendre com aprèn el cervell, l'òrgan que fem servir per aprendre. Prioritzar l'aprendre a aprendre. Hi ha estudis que demostren que si sabem com funciona el cervell, tant mestres, com alumnes i famílies, els resultats i el benestar augmenten. Hauríem de plantejar-nos com ho introduïm i com ho fem accessible, tampoc es tracta que siguem tots neurocientífics, sinó que sapiguem fer l'aplicació didàctica d'aquestes evidències. 

Quines assignatures pendents hi ha en educació? La segregació per sexes o per situació socioeconòmica, les ràtios, els horaris, la inclusió, la formació del professorat, etc.
Queden moltes coses i moltes d'elles malauradament depenen de fer una inversió econòmica definitiva. Aquí entren els polítics i la seva priorització de necessitats. Diuen que l'educació és l'eina més poderosa per canviar el món, potser que ens ho creguem tots plegats i comencem a prioritzar-ho. 

Sentim a parlar de molts mètodes i maneres de fer. Que cadascú ho faci a la seva manera beneficia l'educació?
Crec que cada equip educatiu és prou capaç i coneix el seu territori i les seves famílies per poder ser coherent amb allò que ha definit en el seu projecte. Tot el que sigui fer xarxa i sumar benvingut sigui, però que sigui coherent amb allò que fem, perquè fer coses que no ens calcen és estrany i sovint contraproduent. 

Quins reptes de futur més immediats té l'educació des del punt de vista pedagògic?
Jo prioritzaria cinc coses. La primera connectar escola i entorn de veritat, que ens creguem que eduquem tots i que al centre hi posem els nens, que moltes vegades diem que són el ciutadà del futur però avui ja hi són, són de present. 

Després la innovació, però amb evidències, i això té a veure amb la formació dels mestres: fem allò que realment sapiguem que reverteix positivament en els infants. Promoure la inclusió a partir del respecte, la convivència, l'educació emocional i l'esperit crític també per tot el que va passar l'any passat. Cuidem els mestres i valorem l'escola catalana que tenim, que funciona i l'hem de cuidar. I també hem de cuidar-nos nosaltres mateixos, mestres, infants i famílies. 

I per últim, gaudim, perquè si no ho fem gaudint ni és real ni ens porta enlloc i tirarem la tovallola. I ens queda tot un curs per endavant ple d'oportunitats. 

Enllaç a la notícia original:
​www.cugat.cat/noticies/societat/139124/noemi-royes-%2528pedagoga%2529_-_hem-de-connectar-l_escola-i-l_entorn-i-creure_ns-que-eduquem-entre-tots_

Aquesta definició m’agrada per 3 motius: 
1. Reconeix la docència com un art més enllà de l’etapa educativa en la que s’hi desenvolupa. 
2. Posa en valor l’essència, l’ànima i l’autenticitat dels qui ens hi dediquem. 
3. Parla d’ensenyar i aprendre com quelcom “artesà”, és a dir, fet amb amor, únic i irrepetible!

Ho dic en veu alta i ho reclamo també per 3 motius: 
1. Perquè sóc filla de mestra. 
2. Perquè des d’[ED]Building compartim converses i mirades amb tota la comunitat educativa: mestres i també mares, pares, àvies, avis, tiet(e)s, tutor(e)s, monitor(e)s, vetllador(e)s, entrenador(e)s, cuiner(e)s, conserges, personal d’administració i un llarg etcètera que inclou a tot(e)s i cadascun(a) de nosaltres. 
3. Perquè estic convençuda que només podrem viure en una societat sana i en benestar si es garanteix l’accés a una educació de qualitat i això només serà possible si cuidem i respectem els i les nostres mestres. Així doncs, us llenço una proposta pràctica, que podem dur a terme qualsevol de nosaltres independentment de l’edat, la professió, el temps disponible o si teniu o no descendència. 

En uns dies encetem un nou any (sí, em refereixo al mes de setembre, però la unitat de mesura en el món educatiu té a veure amb els cursos escolars més enllà del 31 de desembre) i tenim una nova i increïble oportunitat a tocar!

Reprenem allò dels propòsits d’any nou? Sí, allò “típic” que fem cada any tot just abans de les campanades (aniré a dormir més d’hora, m’apuntaré al gimnàs, aniré caminant a la feina, etc). Però aquest cop, conjurem-nos i compartim un propòsit comú: fem pinya i acompanyem-nos al llarg i ample camí de la vida, de l’aprenentatge. Sense suspicàcies, amb companyerisme. Sense desconfiança, apostant per un projecte compartit. Sabent que tots i cadascun de nosaltres tenim una gran responsabilitat vers els infants i joves que pugen. I quan escric tots, no s’hi val mirar al costat ni tampoc enrere.

Mestres, confiem en vosaltres, sabem que al llarg del curs trobarem punts de connexió i potser algunes discrepàncies però anem a una.

Fem-ho junts! I si en algun moment dubtem, preguntem-nos: mestre s’hi neix o s’hi fa?

Per un any nou ple d’aprenentatges!
 
Enllaç a la revista Sant Cugat Magazine: ​https://issuu.com/isantcugat/docs/sant_cugat_magazine_37_setembre_201

​Obro fil de pensaments en veu alta sobre la formació continuada en l’àmbit educatiu.

Moltes escoles volen fer formació més enllà de les "tendències" del moment i, sobretot, de qualitat. Tot i això, i més enllà de la diagnosi o necessitat del centre o fins i tot més enllà dels interessos del professorat, una de les variables que té més pes és el preu. Mana allò que ens podem permetre  (obriré fil sobre els preus astronòmics d'algunes formacions més endavant) .

El meu compromís amb l’educació és ferm i també ho és amb la formació dels docents -i de les famílies-. Hi crec i considero que és una responsabilitat que adquireixo més enllà de l’àmbit professional.

Reconec però que a l’escola pública la miro amb molta estima. Més enllà del model de país i del vincle personal -les meves filles van a la pública- la realitat és que, malgrat en educació mai haurien de “sobrar” diners, la concertada disposa del fons de la tripartida (un altre dia obriré fil sobre l’ús que se’n fa i la qualitat de les formacions que s’ofereixen).

El cas és que, les i els que ens dediquem a la formació de formadors, tenim una gran responsabilitat i l’obligació d'estar també en constant formació. Això té diverses implicacions, entre elles de temps i econòmica. Sumem-li que la gran majoria som autònoms i que el pressupost ha de poder cobrir també les hores que dediquem a la preparació de les trobades i del material.

Humilment, m’encantaria poder compartir formacions arreu sense haver de pensar en la viabilitat o no de fer-les. Simplement per gaudir i aprendre conjuntament (anoto també obrir un fil sobre propostes de viabilitat).

Al llarg d'aquest curs he treballat amb moltes escoles, de Catalunya i de més enllà. He conegut molts equips docents. Alguns m’ho han posat realment complicat, molt. Alguns m’han fet dubtar si realment això que faig forma part de mi. Amb d’altres hi ha hagut una connexió gairebé immediata, hem rigut, après i fins i tot plorat junts.
Gairebé sempre he trobat persones que, com jo, treballen sense mirar el rellotge. Que sovint posen les criatures dels altres -el seu alumnat- per sobre de les seves (això ens passa molt també als que formem part d’AFA’s, per si algú s’indetifica).

​També he trobat persones desencantades, cremades i que, per la seva pròpia salut mental i el benestar del seu alumnat, no haurien d’estar en una aula. Fa mal al cor però és així. Per sort, són moltes més les persones amb els que m’agradaria  retrobar-me, conversar durant hores i aprendre i compartir experiències.

Avui és dissabte. Estic treballant davant de l’ordinador. Tinc un debat intens amb un document d'avaluació per competències, quan acabi seguiré corregint PAC’s i després intentaré tancar un informe d’acompanyament que se'm resisteix.

M’he aturat a escriure aquestes línies perquè necessito oxigenar les meves idees i compartir-les, sentir que no estic sola en aquesta bogeria (ho sé però és agradable recordar-ho).

La meva mare és mestra d’educació infantil. Em va avisar. Em va dir que no ho fes, que no m’hi dediqués. Però totes aquelles persones a les que en moment de la vida ens ha picat “el borinot” de l’educació ho sabem. Renunciar-hi ens desdibuixa, viure-ho intensament és tan irremeiable com, de vegades, esgotador. I sí, de tant en tant  ens cal aturar-nos, retrobar-nos i reafirmar-nos per a tornar a connectar amb allò que ens va dur a caminar del costat dels somiadors.

Bon cap de setmana!

PD. Tinc tres fils pendents, anotats queden ; )