Mai abans, com a mínim nosaltres, havíem hagut de triar entre l'escola o la vida.
 
L'OMS alerta del risc d'obrir escoles amb la pandèmia descontrolada. L'ONU avisa d'una (una altra) catàstrofe generacional si no s'obren.

L'Elena Ferro (@ladematesefg) acota el dilema directament i clarament:

A una setmana de començar setembre i d’encetar l'habitual any nou educatiu, aquest és, amb diferència, el més incert i el que fa més visible la infradotació i desequilibri dels béns més preuats: la salut, l'educació i el treball. No deixa de ser curiós que la nostra existència transcorri a través d'aquestes tres potes i que, tan vinculades com estan, ens sigui tan complex prioritzar-ne qualsevol i menystenir les altres.

Qualsevol desequilibri ens fa caure del tamboret i aquest és el poder que aprofiten la política i l'economia per sotmetre'ns des de la por de la pèrdua, en el seu més ampli significat.

​A mi em ve aquesta imatge:

Paradoxalment, en realitat, la capacitat d'aturar-ho tot és nostra, del poble. D'aturar, canviar de rumb i engegar de nou en un sistema capaç de prioritzar la VIDA de totes, sense excepcions.

La por produeix diferents tipus de resposta i fa que ens aturem, quedem sovint immobilitzades, que fugim corrents sense mirar enrere o que lluitem. Admetem que tenim pors, cadascuna les nostres, moltes compartides, segur. Escoltem-nos, organitzem-nos i sumem-nos.

La tornada a l'escola no té a veure amb la conciliació del món adult, deixem de mirar-nos el melic! Elles i ells són present i futur, nosaltres tenim el deure de fer-ho possible. De posar les condicions (o forçar-les).

La tornada a l'escola va d'oportunitats, de creixement i desenvolupament personal dels nostres infants i joves. Va de la societat que volem i que tenim el deure de construir plegades. Possibilitar l'obertura dels espais educatius amb seguretat parla de facilitar la construcció de dignitat humana, la dels 7 milions i mig de futurs que la Generalitat ens recorda en els seus anuncis, però som presents!

La por no desapareixerà i cal escoltar-la i posar-li nom per poder gestionar-la. Cal escoltar la infància. Cal escoltar la joventut. I acompanyar-les. Cal escoltar les persones grans, sanitàries, educadores, científiques, a tothom amb excepció d'aquelles que, aprofitant la nostra vulnerabilitat, pretenen treure'n rendiment polític i/o econòmic sense ètica ni moral.

Viure és un risc, però deixar que d’altres decideixin per nosaltres, amb els seus interessos i criteris, és un perill que mai hauríem d'acceptar, menys en plena pandèmia. És això el que volem transmetre a les generacions que pugen?

Fa anys, molts, massa, que el sistema públic viu en permanent infradotació. Un sistema que teòricament decidim (i sostenim) entre totes, però que fa anys que una part important de la societat vivim com un pes i no pas des del compromís social.

La salut, l'educació i, en definitiva, la vida, són qüestions públiques que exigeixen corresponsabilitat i compromís actiu i permanent de totes. Sostenir-les, potenciar-les, cuidar-les diu molt del que som. Ho diu tot.
​
​A l'escola pública se l'ha maltractada durant molts anys i ara n’estem recollint les conseqüències. Mai ha estat una prioritat, només una eina electoral més, tant és des de quin color polític ho llegim.

MAI:

Edificis amb poc o cap manteniment. Manca d'espais, de patis i de verd, de llum, de ventilació. Llocs amb unes condicions que en qualsevol altre àmbit laboral es consideren inacceptables però que assumim com a vàlids per a l'aprenentatge dels nostres infants i joves.
​
Manca constant de professionals i especialistes, precarietat laboral. Un sistema més que qüestionable per accedir a la funció pública. Direccions que ho són perquè ningú altre les vol. Una manca d'avaluació que fa possible l'ingrés i perpetuació de docents que ningú hauria de patir. Claustres (i docents) nocius (i fins i tot algun sindicat que ho sustenta) posant per davant l'interès particular i oblidant que els docents som un servei públic i que per desenvolupar la nostra funció educadora cal posar en valor la formació, capacitació i experiència de cadascú de nosaltres. I també supervivents, i cal reconèixer-les, que es desviuen, contra sistema, per fer possible una educació pública de qualitat.
​
Un sistema reactiu i precari que sempre pateix per manca de previsió. Equips inestables que tiren endavant projectes de transformació educativa a costa de vocació i inversions personals (formatives, horàries i materials). Interines que coneixen el seu destí el mateix dia que comencen i que, any rere any, són acomiadades a l'estiu per tornar a reincorporar-se, en el millor dels casos, al setembre. Manca de professionals dins dels equips educatius multidiciplinars (de debò) que puguin acompanyar, detectar i derivar (perquè les cues també són llargues) tant infants, joves i famílies amb necessitats específiques com el gruix de la població.

Equips educatius del temps de migdia o extraescolars malpagats, menystinguts i sovint amb necessitats importants de formació a qui ningú veu ni reconeix la imprescindible tasca social i educadora que fan!
 
AMPA's i AFA's que sostenen inversions que hauria de fer l'administració. Que reivindiquen allò que hauria de ser i no és mai fins que la comunitat molesta els polítics de torn en precampanya electoral. Això si és que l'escola té les famílies a prop, voluntarioses i actives... perquè els projectes comunitaris sumen, es sostenen i creixen amb molta més força.

PROU:

Prou cops de volant i improvisacions. Han tingut molts mesos (sí, els de més amunt, els que surten a la televisió amb mascareta i guardant les distàncies o fan escoles d'estiu a l'aire lliure). Des de baix, des de la mal anomenada “trinxera” (perquè no ho hauria de ser), la sensació és que l'autonomia de centres s'ha utilitzat per defugir responsabilitats i pressionar encara més els equips directius i de retruc els equips educatius.
 
Calen inversions clares i decidides. JA: de personal (docent, sanitari, educatiu, psicològic, neteja i un llarg etcètera), d'adequació d'espais (dels que tenim, dels que cal ampliar i dels comunitaris que cal adequar), de formació (específica donada la situació actual). Ens necessitem totes. No hi ha bàndols possibles. Totes volem escoles obertes, i totes volem preservar la salut i facilitar espais de socialització i aprenentatge. Equips educatius, famílies i empreses (per exemple, facilitant la conciliació familiar), totes hem d'anar a una. Cal sentit de comunitat.

​L'escola o la vida? Si realment ho volem tot, només hi ha una resposta: lluitar-ho juntes i ha de ser ara.

#AixíNoTornem #TornadaSegura #EscolesObertes #EducacióPerATothom #LEscolaOLaVida

​La pedagoga Noemí Royes posa l'èmfasi en la connexió entre l'escola i el seu entorn com un dels principals reptes immediats en educació, que assegura que és 'cosa de tota la societat'. En una entrevista al magazín 'Connectats' de la Xarxa, la també directora pedagògica de la plataforma Edbuilding ha comentat les darreres tendències educatives i també ha reivindicat més inversió en educació per part dels governs i 'donar veu' a experts i mestres que viuen el dia a dia.

Afirmes que una nova realitat educativa i social només és possible si treballem en equip. Qui ha de formar part d'aquest equip?
Tots, tota la societat, si no això no funciona. L'educació no només és a les escoles, és a les famílies, a casa, al carrer i entre tots. Si totes les institucions, persones i ciutadans no mirem cap a la mateixa banda, serà molt complicat. 

Cal preguntar-se si tots estem en sintonia.
És complicat. Cadascú té la seva mirada, però per això és tan important treballar des de ben petits l'esperit crític, el respecte per l'altre, l'educació emocional. Moltes vegades ens entossudim en ficar en calçador el currículum i potser hauríem d'ocupar-nos molt més encara del creixement i el desenvolupament personal. 

Pel que fa a la classe política, als governants, potser dóna la sensació que són els que estan menys en sintonia. 
Jo començaria dient que la classe política el que ha de fer és escoltar els experts en educació i els mestres que estan 'en trinxeres' i donar veu a la gent que viu el dia a dia, que detecta necessitats i té propostes de millora. Sembla que comença a haver-hi iniciatives col·laboratives perquè passi això, però s'ha de donar amb molta més força. 

I aquest any per on van les tendències educatives?
Cada any sembla que sonen campanes noves. Ara sembla que hem de treballar per projectes, aprenentatge servei, neuroeducació... Cada any hi ha paraules de moda que sembla que ens hi haguem de llençar de cap. Jo sóc partidària que cada centre valori el seu projecte i què li convé i què no i que partim d'evidències, que ens plantegem per què, com i quan ho fem, no simplement perquè l'escola del costat ho fa o perquè últimament s'està oferint això. 

Com funciona la neuroeducació?
Es basa a aprendre com aprèn el cervell, l'òrgan que fem servir per aprendre. Prioritzar l'aprendre a aprendre. Hi ha estudis que demostren que si sabem com funciona el cervell, tant mestres, com alumnes i famílies, els resultats i el benestar augmenten. Hauríem de plantejar-nos com ho introduïm i com ho fem accessible, tampoc es tracta que siguem tots neurocientífics, sinó que sapiguem fer l'aplicació didàctica d'aquestes evidències. 

Quines assignatures pendents hi ha en educació? La segregació per sexes o per situació socioeconòmica, les ràtios, els horaris, la inclusió, la formació del professorat, etc.
Queden moltes coses i moltes d'elles malauradament depenen de fer una inversió econòmica definitiva. Aquí entren els polítics i la seva priorització de necessitats. Diuen que l'educació és l'eina més poderosa per canviar el món, potser que ens ho creguem tots plegats i comencem a prioritzar-ho. 

Sentim a parlar de molts mètodes i maneres de fer. Que cadascú ho faci a la seva manera beneficia l'educació?
Crec que cada equip educatiu és prou capaç i coneix el seu territori i les seves famílies per poder ser coherent amb allò que ha definit en el seu projecte. Tot el que sigui fer xarxa i sumar benvingut sigui, però que sigui coherent amb allò que fem, perquè fer coses que no ens calcen és estrany i sovint contraproduent. 

Quins reptes de futur més immediats té l'educació des del punt de vista pedagògic?
Jo prioritzaria cinc coses. La primera connectar escola i entorn de veritat, que ens creguem que eduquem tots i que al centre hi posem els nens, que moltes vegades diem que són el ciutadà del futur però avui ja hi són, són de present. 

Després la innovació, però amb evidències, i això té a veure amb la formació dels mestres: fem allò que realment sapiguem que reverteix positivament en els infants. Promoure la inclusió a partir del respecte, la convivència, l'educació emocional i l'esperit crític també per tot el que va passar l'any passat. Cuidem els mestres i valorem l'escola catalana que tenim, que funciona i l'hem de cuidar. I també hem de cuidar-nos nosaltres mateixos, mestres, infants i famílies. 

I per últim, gaudim, perquè si no ho fem gaudint ni és real ni ens porta enlloc i tirarem la tovallola. I ens queda tot un curs per endavant ple d'oportunitats. 

Enllaç a la notícia original:
​www.cugat.cat/noticies/societat/139124/noemi-royes-%2528pedagoga%2529_-_hem-de-connectar-l_escola-i-l_entorn-i-creure_ns-que-eduquem-entre-tots_

Aquesta definició m’agrada per 3 motius: 
1. Reconeix la docència com un art més enllà de l’etapa educativa en la que s’hi desenvolupa. 
2. Posa en valor l’essència, l’ànima i l’autenticitat dels qui ens hi dediquem. 
3. Parla d’ensenyar i aprendre com quelcom “artesà”, és a dir, fet amb amor, únic i irrepetible!

Ho dic en veu alta i ho reclamo també per 3 motius: 
1. Perquè sóc filla de mestra. 
2. Perquè des d’[ED]Building compartim converses i mirades amb tota la comunitat educativa: mestres i també mares, pares, àvies, avis, tiet(e)s, tutor(e)s, monitor(e)s, vetllador(e)s, entrenador(e)s, cuiner(e)s, conserges, personal d’administració i un llarg etcètera que inclou a tot(e)s i cadascun(a) de nosaltres. 
3. Perquè estic convençuda que només podrem viure en una societat sana i en benestar si es garanteix l’accés a una educació de qualitat i això només serà possible si cuidem i respectem els i les nostres mestres. Així doncs, us llenço una proposta pràctica, que podem dur a terme qualsevol de nosaltres independentment de l’edat, la professió, el temps disponible o si teniu o no descendència. 

En uns dies encetem un nou any (sí, em refereixo al mes de setembre, però la unitat de mesura en el món educatiu té a veure amb els cursos escolars més enllà del 31 de desembre) i tenim una nova i increïble oportunitat a tocar!

Reprenem allò dels propòsits d’any nou? Sí, allò “típic” que fem cada any tot just abans de les campanades (aniré a dormir més d’hora, m’apuntaré al gimnàs, aniré caminant a la feina, etc). Però aquest cop, conjurem-nos i compartim un propòsit comú: fem pinya i acompanyem-nos al llarg i ample camí de la vida, de l’aprenentatge. Sense suspicàcies, amb companyerisme. Sense desconfiança, apostant per un projecte compartit. Sabent que tots i cadascun de nosaltres tenim una gran responsabilitat vers els infants i joves que pugen. I quan escric tots, no s’hi val mirar al costat ni tampoc enrere.

Mestres, confiem en vosaltres, sabem que al llarg del curs trobarem punts de connexió i potser algunes discrepàncies però anem a una.

Fem-ho junts! I si en algun moment dubtem, preguntem-nos: mestre s’hi neix o s’hi fa?

Per un any nou ple d’aprenentatges!
 
Enllaç a la revista Sant Cugat Magazine: ​https://issuu.com/isantcugat/docs/sant_cugat_magazine_37_setembre_201