I tu, perquè ets formador(a)?

​Obro fil de pensaments en veu alta sobre la formació continuada en l’àmbit educatiu.

Moltes escoles volen fer formació més enllà de les "tendències" del moment i, sobretot, de qualitat. Tot i això, i més enllà de la diagnosi o necessitat del centre o fins i tot més enllà dels interessos del professorat, una de les variables que té més pes és el preu. Mana allò que ens podem permetre  (obriré fil sobre els preus astronòmics d'algunes formacions més endavant) .

El meu compromís amb l’educació és ferm i també ho és amb la formació dels docents -i de les famílies-. Hi crec i considero que és una responsabilitat que adquireixo més enllà de l’àmbit professional.

Reconec però que a l’escola pública la miro amb molta estima. Més enllà del model de país i del vincle personal -les meves filles van a la pública- la realitat és que, malgrat en educació mai haurien de “sobrar” diners, la concertada disposa del fons de la tripartida (un altre dia obriré fil sobre l’ús que se’n fa i la qualitat de les formacions que s’ofereixen).

El cas és que, les i els que ens dediquem a la formació de formadors, tenim una gran responsabilitat i l’obligació d'estar també en constant formació. Això té diverses implicacions, entre elles de temps i econòmica. Sumem-li que la gran majoria som autònoms i que el pressupost ha de poder cobrir també les hores que dediquem a la preparació de les trobades i del material.

Humilment, m’encantaria poder compartir formacions arreu sense haver de pensar en la viabilitat o no de fer-les. Simplement per gaudir i aprendre conjuntament (anoto també obrir un fil sobre propostes de viabilitat).

Al llarg d'aquest curs he treballat amb moltes escoles, de Catalunya i de més enllà. He conegut molts equips docents. Alguns m’ho han posat realment complicat, molt. Alguns m’han fet dubtar si realment això que faig forma part de mi. Amb d’altres hi ha hagut una connexió gairebé immediata, hem rigut, après i fins i tot plorat junts.
Gairebé sempre he trobat persones que, com jo, treballen sense mirar el rellotge. Que sovint posen les criatures dels altres -el seu alumnat- per sobre de les seves (això ens passa molt també als que formem part d’AFA’s, per si algú s’indetifica).

​També he trobat persones desencantades, cremades i que, per la seva pròpia salut mental i el benestar del seu alumnat, no haurien d’estar en una aula. Fa mal al cor però és així. Per sort, són moltes més les persones amb els que m’agradaria  retrobar-me, conversar durant hores i aprendre i compartir experiències.

Avui és dissabte. Estic treballant davant de l’ordinador. Tinc un debat intens amb un document d'avaluació per competències, quan acabi seguiré corregint PAC’s i després intentaré tancar un informe d’acompanyament que se'm resisteix.

M’he aturat a escriure aquestes línies perquè necessito oxigenar les meves idees i compartir-les, sentir que no estic sola en aquesta bogeria (ho sé però és agradable recordar-ho).

La meva mare és mestra d’educació infantil. Em va avisar. Em va dir que no ho fes, que no m’hi dediqués. Però totes aquelles persones a les que en moment de la vida ens ha picat “el borinot” de l’educació ho sabem. Renunciar-hi ens desdibuixa, viure-ho intensament és tan irremeiable com, de vegades, esgotador. I sí, de tant en tant  ens cal aturar-nos, retrobar-nos i reafirmar-nos per a tornar a connectar amb allò que ens va dur a caminar del costat dels somiadors.

Bon cap de setmana!

PD. Tinc tres fils pendents, anotats queden ; )

---